SEMPRE ANIREM PLEGATS

No va ser de nit, matinada o albada,
un truc de telèfon i una frèvola veu,
em van empènyer l’alè a una davallada,
un peix esbudellat, que no cueteja i seu.
La pena a la gola, les quallades venes,
el cor em galopà en una feble carcassa,
fugí a buscar-te amb les esperances plenes,
i amb els sentiments fets una argamassa.
Sense comiat arribares a la cinglera,
una cremallera de paüra em resseguí,
dura i injusta sentència sense espera,
et validaren un bitllet pel pitjor destí.
La ràbia m’esgarrà plantat a la cadira,
jo em quedava a terra, mutilat però viu;
i m’entrà una escalfor, l’aflicció expira,
sumem dos, ets ací, m’abraona el teu caliu.